“I morir deu ser deixar d’escriure”
JOAN FUSTER
Podríem dir que ha estat així. Toni Cucarella ha tornat. D’allà d’on molts no l’haguérem deixat eixir. De la casa de les paraules. I torna per la porta gran. De la mà de l’editorial Amsterdam. I, de retruc, ens ha fet tornar a tots a aquell lloc del record que la novetat, sovint, s’entesta a dir que no existeix. En fer protagonista el llenguatge, Cucarella ens assenyala el camí. Tot d’expressions que encaixen en cadascun dels panys que obrin la porta a la infantesa. I la fan amable, malgrat moltes de les amargors que l’amaniren. Rere les paraules veus la gent que ja no hi és, però que tu tens acumulada de records a l’andana de la memòria. Les paraules que van il·luminant els racons d’aquell passat que ara et sembla idíl·lic. Et torna la veu i el desig de “sentir el gust de la sal a la boca”. Vols tornar a tot allò perquè et creus més viu en aquell passat que en aquest present exhaurit de promeses, amb més pretèrit que esperances.
Una novel·la farcida amb personatges que se’t queden a viure entre totes les trames llegides. L’oncle Cep i el seu orinal d’històries pudents. La Petra Devís, més filla de la gran puta que totes les que treballaven al carrer de les Xiques de Xàtiva. El Tarek, propietari d’una llibreria (boutiquerie) a París.
“Qui de casa se’n va” és, en aquest llibre, una dita implacable. Tancar el cercle de la vida, la que vas encetar en un lloc concret i que ha anat avivant-se de situacions emocionals que condicionarà la resta de l’existència. Insistint-te en una tornada impossible. No al lloc, sinó a tots aquells apunts d’allò que vas ser. Lluitant contra el temps, que ho mata tot tan bon punt ho toca. I ser-ne sabedor, a la força, que no podràs mai restablir res d’allò que vas sentir. Perquè la novetat no sap empeltar-se de nostàlgies. La memòria és l’única casa. Però la memòria també traeix.
Llegir amb delit l’estada al París de després de la guerra, fugint de l’odi. I contada com si fos una d’aquelles novel·les policíaques, amb el detectiu descregut, obcecat amb aquell Orestes Ballester, el poeta revolucionari, mentre travessa vides i carrers, sense cap afectació per l’entorn ni per les persones amb les quals es troba, perquè mai no li tornen allò que va viure amb la intensitat que recorda. (La imatge de la coberta em recorda aquella novel·la de Simenon, “L'home que mirava passar els trens”, i ho veig com un merescut homenatge).
D’on ets, realment? L’estima marca el camí. L’origen ets tu mateix. El recorregut que fas no és altre que la recerca d’aquell origen que vas posar a totes les coses. Que se’t va imposar, més bé. I que vols trobar malgrat tota aquella colla de malparits que no han fet altra cosa que emboscar-se al teu voltant per treure’t l’alegria del viure.
“Qui de casa se’n va” és la celebració d’una tornada. Quina gran sort tenim de recuperar el Toni Cucarella, de saber-lo, una vegada més, “escriure a bots i barrals com en una llevantada”.
