PRÒXIMA PRESENTACIÓ

PRÒXIMA PRESENTACIÓ

dimarts, 28 de febrer de 2017

ets claror, encara



El vici de viure va imposant-se sobre la voluntat del record. Sobre aquella força amb la que volem vestir-nos els gestos de cada dia perquè quede sempre una certa constància de que tu tingueres presència entre el nostre patrimoni. Però el temps sembla haver reprès de nou la seua cursa precipitada, i ja ha perdut la lenta arrancada dels trens a l’eixida, per anar engolint-se el seu precís espai de trajectòria. Nosaltres tornem a ser els pals de la llum que marquen els paral·lels del seu camí, les traces borroses, inconcretes, del paisatge que ell visiona en la seua fugida. I només, de quan en quan, per un motiu que no podem encertar a endevinar, alenteix la seua marxa perquè ens concretem en un detall, un apunt que poder connectar a la memòria i certificar que sí. Que tu hi eres entre nosaltres. Què hi ha un pòsit, una reminiscència de llum incandescent que treu la seua brillantor per sota de la porta de l’oblit. Un senyal que venç el seu forrellat d’hermetismes i  rutines imposades. Una claror que encara entela els ulls i crema als llagrimalls. 

dijous, 2 de febrer de 2017

dimecres, 1 de febrer de 2017

la llum de les estrelles mortes




“Som com la llum de les estrelles mortes, un miratge que només sosté la distància”.

Què podria moure’ns a canviar el nostre destí més fatídic? Pot la vida copiar-se al dictat d’una ficció? Com viuríem si descobrírem que el somni és la realitat de la qual despertem? La llum de les estrelles mortes és un conjunt d’històries on l’autor distorsiona, de vegades de manera subtil, allò que anomenem quotidià i previsible: una societat que camina organitzada envers la mort, un autobús que no va enlloc, una fissura que fa desaparèixer els objectes, la por d’un escriptor que invoca ficcions amb la literatura... Potser no donen raó d’allò inexplicable, però sí exigeixen una pregunta que ens obliga a redirigir la mirada sobre qüestions que pensàvem definitivament contestades.

Obra guardonada amb el Premi Soler i Estruch 2016 de Castelló de la Ribera.

Podeu trobar-lo a les llibreries a partir de hui, 1 de febrer, i a la pàgina d'Edicions del Bullent.

dijous, 19 de gener de 2017

poeta



Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

Marc Granell, de «Tard o d’hora»
Un poeta et torna l’atenció sobre l’existència. Sobre aquelles profunditats que havies oblidat sota tones de cendra i fosca.  Grata les corfes marcides amb les ungles i fereix aquella resistència de forrellats de rovell barrant les portes antigues i et treu de la caminada l’escampall de vidres d’una fe trencada que et precedia. Un poeta trasllada les paraules que has deixat caure sota el taulell del silenci i les endreça. Les pentina amb les pues torçades de la metàfora. És l’artesà que les esmola i les torna llancívoles i les allibera d’aquella condició iniqua que prenen els verbs en retirada. Ell et cus a l’alè el mot que havies de prendre per saber com interpretar el paper d’aquella estima. Et treu la bena dels ulls que et mutilava d’indiferències i te la posa sobre els estralls del desafecte. Un poeta viu en la closca buida de les absències i amb escombres de tinta arracona les renúncies. I de vegades també és algú que s’ha ferit amb el cantó esmolat d’una altra vida.

divendres, 4 de novembre de 2016

dilluns, 31 d’octubre de 2016

no t'enamores d'un escriptor


No t’enamores d’un escriptor. És algú que, a força de imaginar altres mons, acaba pensant que aquest també pot refer-se a conveniència sota l’embruix de les paraules. Somia despert i travessa els carrers i les places aliè a la disposició d’aquell viure de façanes que emmuralla solituds i vicis. Creu que guarirà els desperfectes que ens estoren les passes. Que ens obrirà els ulls a la llum de les seues ficcions i la seua resolutiva redacció d’idealismes. Sent vibrar la insurrecció sota el ball de tecles de l’ordinador que colpeja frenètic, enfollit de miracles, i es pensa epicèntric en l’imminent tsunami de consciències capgirades. No t’enamores d’un escriptor malgrat que tots els dies rente les paraules sota l’aixeta de l’estima i et traga el terra polsós que tenen els dies a força d’acumular-se les renúncies i eixugue cada mot que t’adreça amb l’alè diàfan d’un migdia d’agost. Però si alguna vegada ocorre i li dius que l’estimes, si ho verbalitzes, si li deixes ni que siga una nota, ell pensarà que podrà ensinistrar-te totes les portes i restaurar-te la llum antiga dels miralls. I inventarà una llarga llista d’adjectius per traslladar-te, en un obrir i tancar d’ulls, des de la riba obagosa de la pena fins el lluent somriure de la lluna. No t’enamores d’un escriptor perquè viurà al peu de la lletra l’exactitud d’idolatrar-te. Així que no, no t’enamores. No li digues. No li prengues debades la paraula.