dilluns, 23 de gener de 2017

renúncia


Fa temps que exerceixes de dissident als idealismes, de recent descregut dels afanys de transcendència, de dubtador a temps complet de les savieses sacralitzades. No fa gaire encara guardaves l’esperança de retrobar aquell camí que la ingenuïtat anava deixant-te, com bocinets de pa, en el camí de les coincidències. Però et queda tan bé el teu nou paper de ressentit, de convalescent de la ràbia, que t’has tornat definitivament invisible a aquell decorat d’oníriques dependències. No has valorat el paper de la pèrdua, ni el probable desequilibri que patiran els teus principis d’opereta amb aquella decidida renúncia. No t’abelleix resseguir el guió. A més, també practiques el desafecte i per això t’has dictat una ordre d’allunyament que marque un espai infinit entre les teues resolutives maneres d’accedir al dia a dia i aqueixa nova manca d’empatia que et creix en el corrent dels connectors de l’existència. Trobes que així et resulta més fàcil desfer-te de tots i cadascun dels instants amb els que has anat emmurallant la solidesa de l’edifici on pretenies allotjar els miracles que collies després de cada jornada. Deixes, perfectament doblegats, al fons del calaix de la memòria, tot aquell seguit de propostes del què havies parlat alguna vegada. Tot indicant al nou llogater que pot agafar el que més li conviga. I unes quantes instruccions: abaixar les persianes, córrer les cortines, tancar els llums a l’eixir... El gas no cal. No hi ha caliu suficient que puga assassinar la fredor d’aquesta nova estada.

divendres, 20 de gener de 2017

intuïció


No tens l’autoritat, només la intuïció. Potser per això viatges encara farcit d’incerteses que t’emboiren el camí a cada tram. De quan en quan et ve el rampell d’atorgar-te el privilegi d’un tros de vida suficient per fer-te un vestit a mida i poder lluir-lo sense complexes. Però és només un esclat, breu, sense voluntat afegida. Un estel fugaç que et creua aqueix cel de pensaments discapacitat per als desitjos. És llavors quan descobreixes que certes decisions del passat, lluny d’alliberar-te, de permetre’t llargues passejades per l’existència, han anat teixint-te una gàbia de filferro que només mires d’espaiar a força de cops infantils. Fins esdevindre, en realitat, un espai estret ple de bonys. Tems que algun dia decidiràs que el millor és el silenci. Deixar d’amuntegar grapats de paraules. Estalviar-te aqueixa llarga estona de solitud que et sobreviu com un filandre, a dintre. I que, a poc a poc, ha anat enverinant-te els dits. També has descobert que aquesta situació t’engarrota l’ànima i fa, dels somnis, castells de cartró pedra que es desfan ràpidament sota la pluja de totes les mirades. És una descoberta intuïtiva. Ja saps que no tens l’autoritat. Encara.

dijous, 19 de gener de 2017

poeta



Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

Marc Granell, de «Tard o d’hora»
Un poeta et torna l’atenció sobre l’existència. Sobre aquelles profunditats que havies oblidat sota tones de cendra i fosca.  Grata les corfes marcides amb les ungles i fereix aquella resistència de forrellats de rovell barrant les portes antigues i et treu de la caminada l’escampall de vidres d’una fe trencada que et precedia. Un poeta trasllada les paraules que has deixat caure sota el taulell del silenci i les endreça. Les pentina amb les pues torçades de la metàfora. És l’artesà que les esmola i les torna llancívoles i les allibera d’aquella condició iniqua que prenen els verbs en retirada. Ell et cus a l’alè el mot que havies de prendre per saber com interpretar el paper d’aquella estima. Et treu la bena dels ulls que et mutilava d’indiferències i te la posa sobre els estralls del desafecte. Un poeta viu en la closca buida de les absències i amb escombres de tinta arracona les renúncies. I de vegades també és algú que s’ha ferit amb el cantó esmolat d’una altra vida.

dimecres, 18 de gener de 2017

assedegat


No saps bescanviar d’entusiasme les asprors i evitar-te així les mirades de preocupació de la resta de comensals que envolten els cantons perfectes d’aquella taula parada que compartiu. Tens el pensament estructurat per deixar lloc als buits amb una absurda i feridora ostentació. Per això beus. Per empentar gola avall aquella salivera de fel, que puja per esguitar-ho tot. Beus, perquè no se t’ocorre una altra manera de poder gestionar la seua absència. Perquè cada soroll de vidre i cada veu que sembla indiferent a la teua tragèdia no fa més que emplenar-te el got, fins fer-lo vessar. Beus per esborrar, amb un joc d’artificis, aquell espai del no-res que s’ha desmesurat davant d’aquella celebració convencional que has acceptat com un tràmit. Beus per omplir-te cada racó del cos que et diu que ella ja no hi és, i que pronuncia el veredicte d’aqueixa absència amb una cruenta resolució allunyada dels protocols que demana la nit. Com els alcohòlics del cinema que, amb una naturalitat insòlita, tenen les mans ensinistrades per suportar el pes del licor i, alhora, traçar gestos maquillats de resolució, encerclant el got amb els dits amb la precisió dels qui s’agafen al ferro roent per marcar-se la pena. Beus, perquè estàs assedegat del seu record.

dilluns, 16 de gener de 2017

miracle


Aquest matí t’ha despertat un miracle. Si li ho contares li semblaria estrany, perquè ella és una descreguda que es dedica, com un corcó, a foradar tots i cadascun dels arguments que s’escriuen a l’altra banda del mirall, on encara creixen les quimeres sense arrels ni terra llaurada. Però tu insistiries en dir que fou un miracle. Un raig de llum et tacà l’ull esquerre. Malgrat la infranquejable contundència amb la que tanques la finestra a les nits, ha aconseguit filtrar-se entre dues fulles de la persiana desavingudes en el seu encaix. I t’ha besat les parpelles adormides. Com de meravellós t’ha semblat aquell miracle! Un vent de joia t’ha unflat el velam de l’ànim. Potser, de no haver sigut així, t’hagueres tornat a capbussar en els vells records del somni, fets esborralls de llàgrimes. O hagueres respirat nostàlgies pesants com el marbre. O a beure de nou a les aigües somortes del passat, impregnat de penes i tribulacions. La de tristeses que se t’hagueren aplegat a la vora del llit de no haver estat pel badall de la finestra. Aquell petit raig de llum t’ha descosit les vores del riure, perquè pogués ser ben ample. I t’ha disfressat de clown les hores del dia. I t’ha cegat la visió perquè només pugues trobar coses boniques rere realitats que sovint van negades pel costum, per la rutina, per aqueixa puta mania que tens d’agafar-te fort al costat amarg de les coses. Fins i tot has tingut ganes de tenir-la a prop, d’estrènyer les seues mans, com li havies vist fer sovint a la jovenalla que ocupava les últimes files del cinema. I dir-li tot aquell inventari de coses que solies dir-li perquè la glòria fos completa i, a partir d’aquell moment, pogueres morir tranquil, en pau. I vols romandre així, convers als miracles. Als petits, si més no. Com el puntet de llum que t’ha obert el cor al dia.