divendres, 9 de desembre de 2016

batec de mort


El calendari, l’efecte perniciós de voler agrupar el temps en successos mesurables. De convertir-lo en matèria de control. El temps, que no sap d’estalladors ni precs. Que fins i tot roman inalterable als esdeveniments amb els que pretenem assenyalar-lo. El temps i el seu implacable batec de mort. Tens un discurs. Posem per cas el discurs de l’adéu. Aqueix grapat de paraules amb l’únic objecte de començar l’apunt de la distància. De retallar el fil de les limitacions i deixar anar-ho tot. Vols fer una programació d’incidències, i s’esmunyen les intencions capgirades sempre per l’atzar. Tu vols dir-ho amb la devota confiança dipositada del teu paper organitzador. Però l’oratge ha malmès, amb els seus grisos, l’entenedor concepte que guardaves per a l’ocasió. O també aquella trobada fortuïta amb el personatge que rescata vivors llunyanes que no van bé en la teua minva d’afecte. O la seguretat perduda a força de recitar paraules que van buidant-se de sentit, com si xuclares la closca d’un caragol amb la insistència d’un xiquet golafre. El calendari no és una ciència exacta. Dies després o dies abans. Tant fa. El colpidor efecte de l’adéu és només això, una fulla que infectarà al tall tots els enyors. Desconnectar-te dels afectes deixarà que l’altre cantó mora, durant un temps i es tanque en el dolor creixent. I on abans hi havia llum, ara hi trobaràs la lògica i desconcertant ferum de l’ira i la rancúnia. És així. Pots continuar girant les pàgines del calendari. Pots ratllar les caselles amb el mateix afany comptable que els empresonats. La teua llibertat sempre tindrà la torna d’una condemna a mort.

dijous, 8 de desembre de 2016

només tu


Ja saps que no ets imprescindible. El dringar de les campanes de matinada s'ha escampat com tots els matins per l'aire humit de tardor i ha fet vibrar lleument els vidres dels finestrals. Els carrers han reprès el seu trànsit de vehicles i persones per l'aparell circulatori de la ciutat. La veïna de l'edifici del costat -l'únic ésser viu a qui li sembla important evidenciar-se en una realitat compartida-, inicia el dia amb els sorollets de la rutina domèstica, fent percudir plats i coberts contra els seus gestos d'ordre i neteja, anunciant-se a cops de batall d’alpaca i porcellana. Els xiquets marxen, cap als col·legis, amb aquell posat ambigu, entre la son i la derrota. Una dona, que porta al rostre l’evidència d’haver exercit de mare des de fa bona estona, roman asseguda a un banc del petit espai que fa d’esbarjo per als vells de l’asil. A la seua vora un nen petit, que escolta com la mare parla, baixet, insòlitament discreta, i fa ballar les cames, avant i enrere, perquè no arriba a terra. Amb grans esforços sí arriba a les paraules de la mare que, imagines, mestreja lliçons llunyanes en el deute atàvic de compartir-les. Aqueix bocinets de vida, que van afegint-se a poc a poc al teu imaginari i que composen la peça simfònica del dia que comença. I tu, mentre, remenes els teus objectes personals. Disposes les coses per a una altra jornada de feina. Pensant que, realment, no ets imprescindible. Que la vida marxa aliena als teus preceptes tan ben ensinistrats després de tots aquests anys. Que només tens aqueix petit paper de figurant que distrau la buidor del paisatge. Tot i que et cal reconèixer que tot el relleu que vols tenir d’aquesta existència errant és al llenç dels seus ulls. Una mirada particular per esdevenir aquell punt únic i extraordinari que et cus al corrent dels dies.  Somrius, per certificar que és cert.

dilluns, 5 de desembre de 2016

ningú, de nou


Aqueixa voluntat agra de voler fer escatologia de la qüestió del viure. Sabedor que has obert el prospecte de la pena i ara no hi ha forma humana de tornar a encabir-lo en la seua coincidència de plecs i dimensions regulades. Que fas un esforç clarament per sobre de les teues possibilitats per habitar-te. Aqueixa pèrdua sobtada de la gestió de les subtileses, que malmet el teu encaix entre els afectes que s’apropen. Tot aqueix seguit de records d’altres éssers que envaeixen, colonitzant-te, amb el seu imperialisme de tristeses, l’arenal dels desitjos. La seguretat trasbalsadora que la casa avança entre la nit fosca, i tu romans al seu ventre, gestant-te com un nou dia sense somnis. Considerant seriosament la possibilitat d’extirpar-te en alcohol la memòria i així caminar sense riscos pels extrems. Aqueixa veritat que mira de sobreposar-se a qualsevol altra i que et diu que has estat tota una vida per tornar a començar i ara ets ningú, de nou. Aqueixa vigília anòmala que experimentes ara i no és altra cosa que l’efecte de les hores sobre veritats doloroses.

divendres, 2 de desembre de 2016

cercle de condensació


Si un dia et resulta idèntic a un altre trobes que et creix una mena de frustració que intoxica la capacitat alleugeridora d’emprendre noves iniciatives. Malgrat que la disciplina i l’exercici continuat de les rutines era aquella eina pedagògica que feies servir abans a la feina per encauar els deixebles en l’acceptació d’hàbits i altres instruments de profitós redreçament de la voluntat. Però trobes que a tu no t’escau aqueix procediment tan fotudament delineat com els carrers que xafes tots els dies. Tu vols desfer-te de les faixes i descordar-te aqueix cinturó d’obligacions que estreta la capacitat recuperada de respirar. Vols fer saltar el tap i escampar el carbònic de la improvisació. Potser per això trobes tan plaent, ara, llevar l’anella de la llauna de cervesa amb la lleugera flexió de l’índex, i abocar el contingut, a continuació, a l’interior del got acampanat que guardes per a l’ocasió. Aqueix que té una base sòlida de vidre. Aqueix que s’aprima el just perquè pugues agafar-lo amb una ergonòmica actitud de gaudi. Després la tèrbola vesprada, evidenciada en el cercle que resta de la condensació del got. Després eixamplant-nos sobre l’acurada disposició del mobiliari del pis. Abandonant-se com una burilla que agonitza raneres de fum. En uns minuts s’esvaeix l’aclaparadora exigència de la jornada. Sembla com si encoixinares les arestes de les obligacions. Ajornes la crida de les urgències. Cada gest esdevé la semblant textura del cotompèl, com la tornada d’una llarga migdiada. La clonació genètica dels dies sota la profilaxis del alcohol. Per estalviar-se la bogeria. Per mantenir la sensació que un pot surar per sobre de les asprors. Arrodonir, d’una manera més o menys perfecta el filferro que ha estat la jornada. Vèncer la resistència que allunya, la maleïda inversió de les hores, de la plaent conseqüència del viure. Vessar-te, ben a dintre, el remei que deixa en suspens, en desconcert, la lletania que instrueix les passes, ensinistradora i estèril.      

dimecres, 30 de novembre de 2016

fermentació



La vida vessant-se per la goma transparent d’un degotador. La vida, feta essència, destil·lada en un líquid de la tonalitat de la mel, injectada, artificialment venosa. Una barreja de vidre i sang. Antídot i verí. Toxina que llepa les parets de la  jugular, batega a cops de batall i bescanvia la densitat en pòsit. Bombolles d’oxigen eixamplant capil·lars. Humitejant la part encartonada del cervell.  La vida feta de durícies de sorra. Avançant lentament, com les dunes del desert de les paraules. Un glop per línia. L’extrema manipulació de la serp, que mulla amb la llengua vi i aigua. Vials que s’obrin a força de precs. Finestrals amb vocació de buit. Si no pots rosegar els tendrums de la carn te’ls engoleixes. El ritme del sèrum interromput no pot despertar l’alarma de l’ànima que dorm. La part tova de la metamorfosi comença a les cames. En el principi fou la inèrcia. En el final també. La vida tèxtil i volàtil d’una teranyina. Enganxosa com una tristesa. Un pentagrama de porus que suen sota el ritme del silenci. La foscor és una mentida en els graons més baixos de la carena del somni. El cos oscil·la a dreta i esquerra, fa incerta la caiguda. Dubta. Viu la vida sota les ungles. De vegades una ratlla de brutícia. De vegades el blanc senyal del no-res. El degotador. El dolor de la profilaxis amagat sota la pell d’una agulla. Xiuxiueges un nom que deixes caure en el poal de l’oblit. Tots els colors del groc en la tinta de les esperances. Un bes d’alumini et talla els llavis. El velam mort del cortinatge i la seua empenta inútil. La vida dibuixada en el palmell d’una mà escamosa. La mel de fusta foradant la nit. La vida desconcertada davant l’absència del dolor. Les busques del rellotge tisorant el temps. La voluntat cargolant-se sobre ella mateixa com un gallet. L’ampolla del degotador com una corol·la que plora llàgrimes d’aquarel·la. L’intèrpret privilegiat de la fermentació.