dimarts, 22 d’agost de 2017

inversió d'afectes


A l’habitació freda del després, aquella sala d’espera prèvia a les hores que vindran acabat el conflicte, van acudint els pensaments en aquella serena progressió que tenies perduda. Unes explicacions que plouen sobre l’ànim apaivagat, amb aquell to amable, com de mestre amatent, mare pacient o amic que ha calculat en silenci la suma de tots els teus instants de fel i que pren d’aquells resultats un estudi de mercat que no et permeta caure en fallida. Reconeixes que al final també és així, volem fer caixa amb les emocions. En el greuge sempre tendim a treure el moneder dels afectes i revisem qui ha fet la despesa més gran i en quin moment. Com si hagués sigut només una relació facturada de records. Tothom oblida, però, les propines. Aquell afegit de generositat que deixàvem sobre la taula, augmentant discretament i mínima el valor d’aquell moment viscut. Insistim sobre l’esforç individual. I la comptabilitat que no imaginàvem tenir tan detalladament registrada per compte de cadascú, sembla demostrar com ha estat de deficitari aquell negoci. Fem un repàs exhaustiu i dolorós sobre els apunts per veure qui va dipositar més entrades i qui va provocar més sortides. Potser perquè no teníem una cooperativa de desitjos, sinó una societat d’anònims que s’aplegaven de confluències interessades. Costa, de sobte, trobar aquell “nosaltres” que vam llegir en les tres primeres clàusules d’aquell contracte d’estima que pensàvem que teníem i que vam signar amb la boja projecció de  l’èxit a curt termini. Tornem a considerar aquella feridora ocurrència d’indemnitzacions  que deia: “torna’m el que t’he volgut perquè no n’he quedat satisfet”. 

diumenge, 20 d’agost de 2017

l'horror


Poc t’imaginaves que viuries l’angoixa d’aquelles hores d’una manera tan directa. I com que tens actius tots els extrems de l’empatia no pots moure’t de davant del televisor. Necessites enganxar-te a la immediatesa a través de les xarxes. Necessites beure’t cada glopada d’informació que et dona el telenotícies. Ets testimoni quasi a l’instant dels crits, les corredisses. Les imatges espantoses. La inquietud dels sorolls desconeguts, de les notícies que van succeint-se sense informar veritablement de les coses. Tot aquell escampall d’horror que ha trencat la correcta successió dels esdeveniments d’un estiu com qualsevol altre.

Un taxista, que diu haver-ho vist tot, dóna pèls i senyals dels fets. Està visiblement nerviós. No surt la seua imatge. Només la seua veu. I quan acaba diu “ha sido impresionante, ha sido impresionante”. Si no hagueres escoltat el relat, si no fos pel trasbals tan evident que té, pensaries que està expressant una mena d’admiració esportiva per allò que ha ocorregut. En el fons sabem que no és això. Voldries veure’l, perquè la declaració és només telefònica. Voldries veure com ho conta mentre es posa les mans al cap i mira a la càmera amb el rostre desdibuixat pel terror. I així sabries que no conta una proesa sinó una bestiesa. Que te la mirada segrestada per l’horror.

Aviat comencen a circular els vídeos que ha pres la gent propera a la tragèdia. No digues tragèdia. Ha estat un atemptat terrorista. Un assassinat fred i calculat. Les lleis de la casualitat s’hi barregen igual. Però aquí hi havia la voluntat d’algú de posar fi a la vida dels altres per acovardir-los. Vol capgirar-ho tot al seu favor. Imposar la seua idea de l’existència. La seua idea malaltissa. El whatssap no para de fer-te avisos de missatges. T’arriben vídeos que esborres de seguida, sense veure’ls. Quina necessitat pots trobar amb el resultat d’aquella barbaritat?

Pero l’horror va empeltant-se per tot arreu. Es fa víric, tòxic. Les xarxes comencen a avivar-se d’imatges i vídeos espantosos. Com si la urgència dels presents fos donar compte del dolor i no ajudar els ferits, acompanyar-los, omplir amb aquella proximitat que tenen, aquell buit que de sobte s’ha tornat el seu passeig innocent. On és el respecte per la víctima, per la seua gent? Desenes de persones que observen els esdeveniments amb el mòbil en alt. Capturant aquella realitat desgraciada. Penses: qui voldrà tindre un record tan pormenoritzat d’aquella insuportable desfeta? Qui voldrà resseguir, dies més tard, tota aquella documentació?


I l’endemà, les portades dels diaris perbocaran de nou fotografies d’aquell desastre. Ens esguitaran  amb la sang una altra vegada la mirada. Competiran per l’escabrositat més directa. Voldran fer caixa amb aquell infern. Beneficiar-se de la cruesa. Interès informatiu, diran. Doncs no. No tens cap interès en recrear-te en aquella pornografia de sang. Només vols saber la veritat. Per què i fins quan.  

dissabte, 12 d’agost de 2017

dilluns, 10 de juliol de 2017

res no hi cap


La memòria imperfecta et fa anar al calaix equivocat. Et fa remenar infructuosament el fons desconegut d’un armari. Et porta a regirar aquell ordre que tenies al prestatge i que farcies amb fulls i fulls que el temps llepa, lentament, i esgrogueeix. Extraviem coses. Les perdem momentàniament o definitiva. I hi ha una insistència en la troballa allà on pensem que habitaven la darrera vegada. Però mai no hi són allí. Potser perquè no ens esperen. El cúmul d’hores les han esborrades. La manca d’interès és, potser, una mena de llei física que les volatilitza. La desintegració dels objectes. També hi ha altres, però, que romanen inalterables a la nostra conscient i premeditada indiferència. No fem prou gestos de desordre per fer-les caure del seu pedestal, per treure-les d’aquella privilegiada situació que van prendre i de la que no poden desfer-se. Es resisteixen a deposar les armes. No assumeixen rendició ni armistici. Una i altra vegada dius que no, que no els cal mantenir-se. Han perdut. Però hi són, arrelades. Malgrat que reposen sobre la fusta immòbil, la fredor del marbre o el metall de la barana que les allotja. Són nens cabuts que cerquen el caprici. Tot i el mal que no alliberen. Pots marxar que no m’enfado, dius. Però ells s’hi mantenen en aquella idea de la que ja no són veïnatge i no comprenen que el silenci és només una pausa entre la capbussada i l’alenada necessària.  Que a la nova casa no hi ha greuges, ni rancúnies, ni fulles esmolades cavalcant les paraules en follia. Que res ja no hi cap de l’altra vida. 

dijous, 6 de juliol de 2017

les petjades de l'home invisible

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE
Manel Alonso i Català
Quorum Llibres (2017)


"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatges de la memòria." 

Manel Alonso ha construït amb “Les petjades de l’home invisible” un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure’s el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.

No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.

Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.

Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis. 

dimecres, 21 de juny de 2017

viure sense


És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes rancunioses de silenci. I amb les menges abandonades en la pica. I amb els llençols rebregats d’adéus. I amb el ponent assetjant-nos l’habitatge. I amb l’espai de la taula colonitzat de factures. I amb la pluja claudicant-nos la vesprada. I amb la fosca d’aquell pànic que ens visita amb recurrència quan no trobem mai les claus de l'eixida a les butxaques. I amb el cor surant astènic en una amniòtica d’indiferència. I amb el desert i les seues muralles de sorra limitant-nos la mirada. I amb els quadres de gairell sobre les parets de l’enyorança. I amb els telèfons en via morta i el seu aixovar de paraules intacte. I amb aquella pena que sanglota les vesprades de diumenge. És cert. També en aqueixa vida ens aprofita l’alenada.