dimarts, 25 de gener de 2011

"Les tombes buides". Marc Masdeu

 “Les tombes buides” és un llibre teixit sobre huit monòlegs de huit personatges que descriuen les seues vivències i frustracions en un moment molt concret de la seua existència minvant, en alguns casos. Vivències que s’han vist creuades sovint per la coneixença que obliga la proximitat del lloc comú on hi viuen. A mode de confessió –de vegades intuïm que d’intimitat religiosa- ens assabentem dels desficis de la carn de la Ramona; de la gosadia suïcida del Joaquim, jugador que ratlla la ludopatia; de l’agonia del Domènec, abocat al llindar de la vida en un moment de joia familiar; de les frustracions d’un escriptor; dels problemes intestinals del Tomàs, que amaguen una tragèdia; del carter que cau en l’addicció de la tafaneria que hauria d’evitar en el seu ofici; de la Maria i les seues identitats; i de la Caterina, que troba una altra existència més acomodada en aquella dissort que l’afligeix.
Jo destacaria “L’amor suprem”, per la força i la capacitat d’evocació del discurs que permet la tensió literària i hormonal que li cal, i “Rentar-se les mans”, per la quantitat de metàfores que aconsegueix encabir en una història que ben bé podia haver acabat al mateix lloc on havia començat, a la tassa del vàter.
A poc a poc, Masdeu va desenvolupant cada argument individual que, amb el lligam adequat, fa aparèixer una trama general que acaba conformant el paisatge complet d’un indret rural, semblant a qualsevol dels que hi tenim al nostre imaginari, que encara va menat per principis tan universals com el sexe, els diners i la mort. I que fa de “Les tombes buides” una crònica de la perpetuïtat dels afanys i desenganys que encara habiten les ànimes insatisfetes de la nostra geografia comuna.
Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista. Fins ara ha publicat els llibres: El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí), Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries) i El carnisser del fred (LaBreu Edicions, 2010). Malgrat el seu lligam filial amb El Vallès Occidental, viu des de fa sis anys a Soses (El Segrià).

dilluns, 24 de gener de 2011

"El cos deshabitat". Esperança Camps

El vaig comprar en la presentació de “El col·leccionista de fades”, perquè sabia que l’autora estaria present en l’acte i la meua dèria bibliòfila volia emportar-se’l degudament signat (cosa que va passar). La portada em recorda una altra de semblant, la que apareix a “Purgatori”, del Joan Francesc Mira. Però després a casa comprove que no és talment igual, tot i que sí apareix com a motiu principal una bona motocicleta. Deu ser cosa dels dissenyadors de Proa, que en seran molt aficionats.
He fet una lectura molt espaiada per motius de feina. Tot i que el meu desig era, al tornar a casa, reprendre la lectura al punt on l’havia deixada, el munt de proves que calia corregir i els informes que havia d’emplenar, em deixaven per anar a captar. Els qui es dediquen al noble ofici del magisteri sabran de què parle. I cóm és un final de curs, també.
La primera cosa que m’agrada força és el títol “El cos deshabitat”, un senyal adient per recórrer la història que va deslliurant-se, a poc a poc, entre les pàgines del llibre des de dues visions condemnades a ser paral·leles, a no trobar-se ni tan sols en la conclusió d’allò que conten. Una, la del Joan Carles Rosselló, que ens parla des de la situació nova i desconcertant a la que l’ha abocat la mort sobtada en accident de trànsit. Des d’un estat de no-viu, on no més li queda la memòria d’allò que va ser (de forma decidida o arrossegat pels esdeveniments) i les conseqüències que se’n van produir. Ara és un cos deshabitat, deixat totalment al vent de les voluntats dels altres. Buit. I la sospita de que sempre ha sigut així, un ésser que va perdent la càrrega a cada pas, el seu pes específic, fins esdevindre el que és ara: una despulla provisional. L’altra veu, la de la vídua, que ha omplert de lluentors la seua existència i ara se n’adona que no hi ha centre de gravetat que puga restablir l’equilibri perdut. Fins i tot la casa compartida, dissenyada al mil·límetre per encabir els seus projectes comuns, acaba convertint-se en una contundent metàfora. I al bell mig de les reflexions de tots dos, va descabdellant-se la presència del Hans, el veí alemany jubilat, el passat nazi del qual és determinant perquè el Joan Carles acabe estès a la carretera. Un misteri.
Esperança Camps recrea a la perfecció els desequilibris emocionals que pateixen els personatges trasbalsats pels impactes de la realitat que no esperaven. I aquest és un llibre que va d’això, d’éssers que s’han venut tantes coses pel camí que ara viuen (i han de pair) la condició del no-res. Em va agradar a “Eclipsi” i m’ha agradat ara. Un llibre que no pot deixar d’habitar les nostres lleixes.
(Publicat a l'anterior "filant prim" el 30/06/2009).

dijous, 6 de gener de 2011

ara és, ara no hi és

No puc donar moltes explicacions sobre la sobtada desaparició del blog “La importància de ser l’Ernest” i de l’entrada que ací en feia promoció. No ha sigut la meua dèria destructora ni res paregut. Una vegada revisades totes les entrades que tenia programades em sentia ben pagat del conjunt. Un no pot imaginar mai quantes històries és capaç de teixir fins que es fa l’enyoradís i repassa els records que s’amuntonen als calaixos virtuals de l’ordinador. I la visió global de lo vist m’ha fet revifar velles pretensions (humils, molt humils). Així que esteu tranquils. És simplement que he “redirigit” la intencionalitat del treball. Si la cosa no tira endavant tornaré a deixar-ho tot com estava. Ara vos demane disculpes per l’aparent espantada i per la manca d’explicacions més concretes. Temps al temps. Això sí, “filant prim” continua com sempre.