dimarts, 29 de març de 2011

"Les edats perdudes". Judit Pujadó.

Viure condicionat pel futur que altres han escrit per tu és molt fotut. Aquest empresonament, del que sembla mai no vas a poder desfer-te’n, és el fil argumental sobre el que Judit Pujadó va bastint “Les edats perdudes”, una novel·la en la que vas submergint-te, endinsant-te, amb la mateixa i inevitable curiositat i fascinació  amb que la protagonista, aquella Nora adolescent i fràgil del principi, porta a baixar per aquell forat que conviu a prop de les seues descobertes i que condueix a les interioritats d’un món soterrat i oblidat  que acaba sent escenari i origen d’un moment tràgic que ho canviarà tot.
Més tard, una Nora adulta, clarament vocacionada per la fotografia (una formació molt adient per a algú com ella, capaç de parar-se en els detalls més inversemblants i extraure l’ànima mateixa dels instants, les coses i les persones), descobreix altra gent que, talment com el seu personatge, viu  forjada en motlles en els que no acaben d’encaixar i dels que sembla no van a escapar-se mai.
Un llibre farcit de personatges amb el carisma suficient perquè siguen recordats temps després de la llegida, amb l’afecte llunyà dels éssers que van conviure (o no) amb nosaltres, gràcies a la intensitat amb la que han sigut representats per la seua autora, que ens ofereix un viatge per la rebel·lia, l’acceptació i la metamorfosi, si tenim sort, per agafar-se, de bell nou, al fil de la vida.

diumenge, 27 de març de 2011

descobriment



Aquest jove músic islandès m'ompli els buits. No en sé res d'ell. Però m'agrada. Molt.

dimecres, 23 de març de 2011

autopromoció

Sóc una mica reaci a fer aquestes coses. Sovint faig llargues relacions de llocs on podria presentar els meus treballs però sempre acabe oblidant que ho he de fer I es compleixen els terminis sense que envie res. Una estranya peresa assetja la meua decisió d’il·lusionar-me.  I quan per fi m’he decidit, faig servir treballs antics, que demanen a crits una bona revisió i que jo només em dedique a sargir, per damunt, a pentinar-los precipitadament perquè facen bona pinta, incapaç de pensar que allò té el valor que m’agradaria que tingués. Després passa, com és el cas, que quan em sorprenen amb un reconeixement, com ara el fet de declarar-me finalista, com ha decidit el jurat del 14è Premi de literatura curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010) i publicar-me en el seu recull de contes, sempre trobe que mancaven certs canvis per arrodonir la peça. Com si estiguéssim davant del fill que surt per algun compromís, i trobem de sobte que duu els cabells molt llargs, o la roba no li escau del tot, o podria haver-se canviat el calçat per un altre més adient... Coses de la paternitat, supose. Bé, ara ja està fet. El llibre, “El matí i altres contes”, arreplega la narració de la guanyadora, Laia Alsina Ferrer, i dels altres 14 finalistes, entre els que jo m’hi compte, amb el meu “Epíleg” (que no tanca el llibre, malgrat el títol, ep!). La presentació en societat serà el proper 9 d’abril, a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona, a les 19 hores. Esteu tots convidats a anar-hi. La meua dona i jo hem decidit donar-nos el gust de deixar-nos caure i, si la cosa no s’espatlla a última hora, gaudir-ne una mica. (A més, jo no puc ressistir-me a anar a una llibreria...).

diumenge, 20 de març de 2011

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Cesare Pavese)



«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.

Baixarem a l'abisme muts.»
(Cesare Pavese)

viure sense

És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes ...