dilluns, 24 de setembre de 2012

"Sol de mitjanit a Reykjavik" Alba Álvarez




Alba Álvarez ha convertit el seu blog, Sol de mitjanit a Reykjavik en paper. Bo, ho ha fet l’editorial Germania, amb encertat criteri. La història no és nova. Puc donar-ne fe. Ha fet el trànsit de la virtualitat fins la textura del paper per poder encabir-se entre l’espai de les mans i convertir-se en motiu de goig en qualsevol racó. I és normal. Calia que passés, perquè Alba ha anat farcint la seua poètica de qüestions molt físiques: de la física de la geografia humana (l’orografia de la pell) i de la geografia política (el territori que cal alliberar). Totes dues barrejades, en un perfecte equilibri. Agermanades i cosides per una mateixa força motriu, la passió. La que pot generar la persona estimada, amb les seues aproximacions o maleïdes absències, i la que suggereix també el territori que apamem de quimeres i que, tal com Alba, volem crescut de personalitat pròpia, el nostre País Valencià, malgrat aqueixa mena d’afectació, no sabem si congènita que, com ella mateixa diu, fa que haja “perdut el nom/ el crit de la ràbia i la constància”.
El sol del seu poemari il·lumina dues forces que caminen paral·leles en una única veu: voler realitzar-se, voler ser en plenitud l’amant que troba niu per als seus gestos de tendresa entre els racons de l’estimat, i ser a la vegada ciutadà complet que puga  vestir sense entrebancs de cap mena el seu crit de llibertat.
I a cada poema que avances no pots evitar evocar el record del mestre Estellés, quan ella extrau olors i sabors i sorolls i et permet afegir la resta dels sentits sobre la traça dels seus versos, i apamar el desig, el dolor, el somni... de cada cosa que passa. Talment com ella mateixa escriu del fill del forner que feia versos: “Respirant versos, mastegant paraules,/ senties la terra a colp de síl·laba/ fent d’aquelles dues cames, una obra d’art...”.
L’amor és la gran obra de la literatura, diuen. Un amor que és sempre reflex i personificació. Que privilegia la mirada que lliurem al món i ens rescata de la condició d’ésser anodí i desafectat. Que ens empenta a cercar constantment aquell punt Arquimedià que cal per moure en revolta el que semblava impossible. Això he vist jo sota el Sol de mitjanit a Reykjavík d’Alba Álvarez.

dimarts, 28 d’agost de 2012

"El dolor" de Marguerite Duras



“Son muy numerosos, los muertos son verdaderamente muy numerosos. Siete millones de judíos han sido exterminados, transportados en furgones de animales, y luego asfixiados en las cámaras de gas construidas a tal efecto y luego quemados en los hornos crematorios construidos a tal efecto. En París todavía no se habla de los judíos. Sus recién nacidos fueron confiados a los cuerpos de MUJERES ENCARGADAS DEL ESTRANGULAMIENTO DE NIÑOS JUDÍOS, expertas en el arte de matar por medio de una presión en las carótidas. Mueren con una sonrisa, no causa dolor, dicen ellas. Este nuevo rostro de la muerte organizada, racionalizada, descubierto en Alemania, provoca desconcierto antes que indignación. Nos quedamos atónitos. ¿Cómo es posible seguir siendo alemán? Se buscan equivalencias en otras partes, en otros tiempos. No hay nada. Algunos quedarán deslumbrados, incurables. Una de las mayores naciones civilizadas del mundo, la capital de la música de todos los tiempos acaba de asesinar a once millones de seres humanos con el sistema metódico, perfecto, de una industria de Estado. El mundo entero mira la montaña, la masa de muerte dada por la criatura de Dios a su prójimo. Se cita el nombre de tal literato alemán que ha resultado afectado y que se ha vuelto muy sombrío y a quien estas cosas han dado que pensar. Si no se considera este crimen nazi como algo que hay que generalizar a escala del mundo entero, si no se le entiende como un crimen a escala colectiva, el hombre del campo de concentración de Belsen que ha muerto solo, con un alma colectiva y una conciencia de clase, la misma con la cual hizo saltar el perno del raíl, una noche, en un lugar de Europa, sin jefe, sin uniforme, sin testigos, ha sido traicionado. Si se toma el horror nazi como un hecho alemán, y no como un hecho colectivo, se reduce al hombre de Belsen a dimensiones de ámbito regional. La única respuesta que puede darse a este crimen es convertirlo en un crimen de todos. Compartirlo. Como las ideas de igualdad, de fraternidad. Para soportarlo, para tolerar la idea, compartir el crimen.”

divendres, 24 d’agost de 2012

"Dos dies a Barcelona" de Caterina Cortés



Si algú vol fer alguna mena de viatge iniciàtic o situar la seua existència en una cruïlla per repensar-la, jo també trobe, com Caterina Cortés, l’autora de “Dos dies a Barcelona” —el llibre que voldria comentar-vos ara—, que aquesta ciutat pot fer-nos un bon paper. De fet jo he aprés a perdrem, de tant en tant, pels seus carrers. I als seus espais, malgrat aqueix formigueig constant de personal que regira racons amb el desfici turístic que ens agafa als éssers humans quan tenim un parell de dies lliures, pots retrobar-te. Repensar-te. Fantasiejar sobre aquell qui un dia vas voler ser i que ara, passat el temps i acomodat a les circumstàncies, voldries reprendre. Si més no, al teu imaginari. Ajuda aquell decorat, farcit de gent que mira de viure al marge de les convencions però alhora, integrat correctament en l’escena i, sobretot, eixe anonimat que et disfressa les formes i que et permet una nova consideració de la teua pròpia història.
“Dos dies a Barcelona” és una novel·la curta. La primera que enllesteix la seua autora, blogaire, entre altres coses. I narra la història d’una trobada fortuïta entre dues persones desconegudes, ella afectada de formalismes dels quals li costa despullar-se i ell, entestat en viure més enllà del conformisme civilitzat. I això propicia, precisament, la coneixença d’uns nous éssers que van apareixent, en proporció a les hores que passen junts i que esdevindran, amb el temps, més autèntics que no abans. No és, doncs, cap guia turística, ni excusa per parlar de la ciutat monumental i històrica (cosa que em consta que l’autora, amb el seu bagatge, podria fer ben rebé). És un viatge interior on, els sotracs, es produeixen a cada descobriment.
Llegir-la ara, a l’estiu, al pati de casa, amb eixa falsa percepció d’aire lliure, m’ha tornat l’agradable sensació d’estar veient una pel·lícula clàssica a un cinema de barri, al carrer, de les que entretenen sense pretensions, d’aquelles que, configurades amb personatges que semblen una cosa, després demostren tenir una ànima trencadissa, una fragilitat que esperes siga acollida aviat i finalment acaben reconstruïts en allò que tu també voldries. Acaba bé. Com toca. Com desitges, sovint (cada vegada més), que passen les coses.

dilluns, 23 de juliol de 2012

Barbaritats canta "Pluja"

El grup xativí "Barbaritats" ha musicat un altre text de "El teu nom és un ésser viu": Pluja. I l'estrena va ser el passat dissabte 21 de juliol, a Ca les Senyoretes (Otos). 


dilluns, 18 de juny de 2012

"Quadern dels torsimanys" de Manel Alonso i Català



Una destil•leria es va convertir, el passat divendres 15 de juny, en un lloc ideal per presentar l’antologia bilingüe de Manel Alonso i Català, “Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes” editat per Germania.  I dic això perquè cada poema, originàriament escrit en català, ha passat un curiós procés de “purificació” per tal de fer-se entenedor al castellà sense perdre l’essència primigènia que malauradament desapareix en traduccions maldestres o poc curoses. Si de cas també, sotmesos a aquest procés de destil•lació, hi trobem missatges lleugerament personalitzats que, lluny d’abandonar a una incerta dissort el text, l’enriqueixen per a una nova travessia. No debades la literatura, com tots els arts, està sotmesa a l’ebullició de la lectura i/o la mirada dels que llegim/veiem i ens ho torna subjectivament convertit en un paisatge propi, amb el qual donarem raó als altres amb l’apassionament de qui s’ha trobat definitivament convers a l’imaginari de l’autor que exposa els seus sentis emocionats davant la realitat que contemplava. 
“Quadern dels torsimanys” té també el valor afegit de ser una antologia originada amb la juguesca d’altres autors i autores que tradueixen els poemes de Manel per superar el llindar dels llenguatges i -potser sense voler-ho, potser sense saber-ho-, certificar així l’universalitat que també tenen els textos del seu autor. La llengua pròpia no reclou mai la realitat que conta. La fa veritable per poder convertir-nos en éssers emocionables. 
Supose que el millor en aquests casos és deixar-vos un tast. Jo faré dues coses: el poema en català i després la possibilitat que l’escolteu en castellà en la veu de l’actriu Esther Villanueva, punxant a l’enllaç. Bon profit.

A Ximo Gimeno

UN DIA TORNARÀS ALLÀ ON VAS DEIXAR DE SER
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;
hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,
en les mans tindràs l’oportunitat
d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers
                                                amb una rosa en les mans.
                                                                                          Escoltar l'àudio.