dimarts, 28 d’agost de 2012

"El dolor" de Marguerite Duras



“Son muy numerosos, los muertos son verdaderamente muy numerosos. Siete millones de judíos han sido exterminados, transportados en furgones de animales, y luego asfixiados en las cámaras de gas construidas a tal efecto y luego quemados en los hornos crematorios construidos a tal efecto. En París todavía no se habla de los judíos. Sus recién nacidos fueron confiados a los cuerpos de MUJERES ENCARGADAS DEL ESTRANGULAMIENTO DE NIÑOS JUDÍOS, expertas en el arte de matar por medio de una presión en las carótidas. Mueren con una sonrisa, no causa dolor, dicen ellas. Este nuevo rostro de la muerte organizada, racionalizada, descubierto en Alemania, provoca desconcierto antes que indignación. Nos quedamos atónitos. ¿Cómo es posible seguir siendo alemán? Se buscan equivalencias en otras partes, en otros tiempos. No hay nada. Algunos quedarán deslumbrados, incurables. Una de las mayores naciones civilizadas del mundo, la capital de la música de todos los tiempos acaba de asesinar a once millones de seres humanos con el sistema metódico, perfecto, de una industria de Estado. El mundo entero mira la montaña, la masa de muerte dada por la criatura de Dios a su prójimo. Se cita el nombre de tal literato alemán que ha resultado afectado y que se ha vuelto muy sombrío y a quien estas cosas han dado que pensar. Si no se considera este crimen nazi como algo que hay que generalizar a escala del mundo entero, si no se le entiende como un crimen a escala colectiva, el hombre del campo de concentración de Belsen que ha muerto solo, con un alma colectiva y una conciencia de clase, la misma con la cual hizo saltar el perno del raíl, una noche, en un lugar de Europa, sin jefe, sin uniforme, sin testigos, ha sido traicionado. Si se toma el horror nazi como un hecho alemán, y no como un hecho colectivo, se reduce al hombre de Belsen a dimensiones de ámbito regional. La única respuesta que puede darse a este crimen es convertirlo en un crimen de todos. Compartirlo. Como las ideas de igualdad, de fraternidad. Para soportarlo, para tolerar la idea, compartir el crimen.”

divendres, 24 d’agost de 2012

"Dos dies a Barcelona" de Caterina Cortés



Si algú vol fer alguna mena de viatge iniciàtic o situar la seua existència en una cruïlla per repensar-la, jo també trobe, com Caterina Cortés, l’autora de “Dos dies a Barcelona” —el llibre que voldria comentar-vos ara—, que aquesta ciutat pot fer-nos un bon paper. De fet jo he aprés a perdrem, de tant en tant, pels seus carrers. I als seus espais, malgrat aqueix formigueig constant de personal que regira racons amb el desfici turístic que ens agafa als éssers humans quan tenim un parell de dies lliures, pots retrobar-te. Repensar-te. Fantasiejar sobre aquell qui un dia vas voler ser i que ara, passat el temps i acomodat a les circumstàncies, voldries reprendre. Si més no, al teu imaginari. Ajuda aquell decorat, farcit de gent que mira de viure al marge de les convencions però alhora, integrat correctament en l’escena i, sobretot, eixe anonimat que et disfressa les formes i que et permet una nova consideració de la teua pròpia història.
“Dos dies a Barcelona” és una novel·la curta. La primera que enllesteix la seua autora, blogaire, entre altres coses. I narra la història d’una trobada fortuïta entre dues persones desconegudes, ella afectada de formalismes dels quals li costa despullar-se i ell, entestat en viure més enllà del conformisme civilitzat. I això propicia, precisament, la coneixença d’uns nous éssers que van apareixent, en proporció a les hores que passen junts i que esdevindran, amb el temps, més autèntics que no abans. No és, doncs, cap guia turística, ni excusa per parlar de la ciutat monumental i històrica (cosa que em consta que l’autora, amb el seu bagatge, podria fer ben rebé). És un viatge interior on, els sotracs, es produeixen a cada descobriment.
Llegir-la ara, a l’estiu, al pati de casa, amb eixa falsa percepció d’aire lliure, m’ha tornat l’agradable sensació d’estar veient una pel·lícula clàssica a un cinema de barri, al carrer, de les que entretenen sense pretensions, d’aquelles que, configurades amb personatges que semblen una cosa, després demostren tenir una ànima trencadissa, una fragilitat que esperes siga acollida aviat i finalment acaben reconstruïts en allò que tu també voldries. Acaba bé. Com toca. Com desitges, sovint (cada vegada més), que passen les coses.

viure sense

És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes ...