dilluns, 24 de setembre de 2012

"Sol de mitjanit a Reykjavik" Alba Álvarez




Alba Álvarez ha convertit el seu blog, Sol de mitjanit a Reykjavik en paper. Bo, ho ha fet l’editorial Germania, amb encertat criteri. La història no és nova. Puc donar-ne fe. Ha fet el trànsit de la virtualitat fins la textura del paper per poder encabir-se entre l’espai de les mans i convertir-se en motiu de goig en qualsevol racó. I és normal. Calia que passés, perquè Alba ha anat farcint la seua poètica de qüestions molt físiques: de la física de la geografia humana (l’orografia de la pell) i de la geografia política (el territori que cal alliberar). Totes dues barrejades, en un perfecte equilibri. Agermanades i cosides per una mateixa força motriu, la passió. La que pot generar la persona estimada, amb les seues aproximacions o maleïdes absències, i la que suggereix també el territori que apamem de quimeres i que, tal com Alba, volem crescut de personalitat pròpia, el nostre País Valencià, malgrat aqueixa mena d’afectació, no sabem si congènita que, com ella mateixa diu, fa que haja “perdut el nom/ el crit de la ràbia i la constància”.
El sol del seu poemari il·lumina dues forces que caminen paral·leles en una única veu: voler realitzar-se, voler ser en plenitud l’amant que troba niu per als seus gestos de tendresa entre els racons de l’estimat, i ser a la vegada ciutadà complet que puga  vestir sense entrebancs de cap mena el seu crit de llibertat.
I a cada poema que avances no pots evitar evocar el record del mestre Estellés, quan ella extrau olors i sabors i sorolls i et permet afegir la resta dels sentits sobre la traça dels seus versos, i apamar el desig, el dolor, el somni... de cada cosa que passa. Talment com ella mateixa escriu del fill del forner que feia versos: “Respirant versos, mastegant paraules,/ senties la terra a colp de síl·laba/ fent d’aquelles dues cames, una obra d’art...”.
L’amor és la gran obra de la literatura, diuen. Un amor que és sempre reflex i personificació. Que privilegia la mirada que lliurem al món i ens rescata de la condició d’ésser anodí i desafectat. Que ens empenta a cercar constantment aquell punt Arquimedià que cal per moure en revolta el que semblava impossible. Això he vist jo sota el Sol de mitjanit a Reykjavík d’Alba Álvarez.