[Sovint veig caracteritzada la producció
poètica de Josep Manel Vidal com a proses poètiques. Ja passava amb
l’anterior poemari (El teu nom és un ésser viu) i torna a passar ara amb el segon (La fràgil arquitectura dels teus gestos,
premi Josep Maria Ribelles 2013). Més enllà del possible debat sobre
etiquetes, personalment m’agrada més referir-me al contingut d’aquests
dos volums com a poemes en prosa. En efecte, La fràgil arquitectura…
no es configura com un relat unitari amb uns personatges immersos en
una trama que es desenvolupa i resol (o no) en un espai i en un temps,
tot això confegit amb un llenguatge ple de lirisme a la manera d’un
Janer Manila. Tampoc es tracta d’un relat fragmentari amb abundància
d’el·lipsis ni d’un recull de relats curts. No, crec que no hem de dir
prosa poètica, ni proses poètiques, de l’obra de Vidal. Es tracta d’un
bon exemple de poesia en prosa, en el qual prima el lirisme sobre la
narrativitat, l’expressió del moment sobre la concatenació de causes i
efectes.
Ara bé, això no obsta perquè el conjunt de
textos descriga el periple vital d’un personatge (el jo poètic) i les
seues trobades i destrobades amb altres personatges que circulen per
l’espai i que interactuen amb el jo líric al llarg del temps, que són
sempre l’espai i el temps personals del poeta (ara i ací on jo em
trobe). Es tracta d’una poesia que deixa constància de l’experiència del
poeta, de la seua realitat més íntima (realisme intimista?), dels
afectes i desafectes que l’acompanyen en la vida: la por, la inquietud,
la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança.
Podríem elegir tres poemes que serviren de fita per emmarcar l’evolució del jo líric al llarg del poemari. 1) Què faig?: el sentiment de ruptura i fragilitat és predominant; la foscor, la no-mirada, l’abandonament, el dubte l’acompanyen. 2) Juga!:
ara, una vegada fet el dol per les penes viscudes, el poeta
s’autoencoratja per eixir altra vegada a la vida tot i saber que
s’enfronta a l’atzar, a la fragilitat. 3) Tornar i ser: l’atzar
ha sigut favorable, la vida habita la casa del poeta i palpa novament
l’estima, torna el joc de les mirades a la “praderia de les ninetes”.
Dos símbols, que en el fons s’identifiquen,
presideixen aquest itinerari: la casa i el cos. La casa ambivalent que
pot ser l’espai de la soledat on “desdejunar sense gana”, on la rutina
del plats de taula, la roba, el respatller dels seients… certifica una
mena de mort (llegiu el poema “Em mor”); però la casa també vista com el
refugi on hom vol tornar després de les lluites del món i en la qual la
rutina del raspall de dents i els gots a la pica dóna vida. I el cos de
l’estimada, que és la “casa ” on realment es pretenia de “tornar” i on
veritablement hom pot “ser”. La casa dins de la casa o, en paraules del
poeta, “la casa del teu cos”.
Com si de casa vostra es tractara, agafeu el llibre, obriu-ne la porta i entreu-hi. Potser hi trobeu una serenor.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada