divendres, 18 de desembre de 2015

adéu, mestra



Recorde com pastàvem converses en aquell tendur que mullava el sol tots els migdies. Ens creixíem d’actitud al voltant d’aquell rogle, pedagògic i minúscul que érem. Rèiem molt. Molt més que no ara. I ens crèiem gessaires omplint de fe cada clivella. Érem feliços. Indubtablement feliços. Nosaltres érem el mitjà i la força. Sense interferències. No habitàvem cap trinxera ni érem forces en conflicte, com ara. Recorde la teua determinació, com la llum d’un far insistent per sobre de la tempesta. Aquell sentit quasi patològic de la responsabilitat, que et menava a bracejar contracorrent. Sempre tenies forces, una energia dolorosa que arrossegaves i ens empentava com un tsunami. Em vas fer creure que aquell ofici compartit era una font que podia rajar optimisme a dojo. Em vas fer creure que jo també podia ser-ho. Em vas fer creure fins i tot en mi, quan jo venia d’una escèptica foscúria de vocacions marcides. I ara m’han dit, mestra, que la vida t’ha donat definitivament l’esquena. Així de dura m’ha vingut la notícia. M’ho han dit mentre mirava d’ordenar les últimes hores del dia sobre un pentagrama immòbil. I he fet un escampall inútil que encara no em trobe amb cor d’arreplegar. Després he fet coses absurdes, com agafar el cotxe per conduir. Per afegir-me al corrent dels altres i creure que sabia on anava. He equivocat la ruta de tornada. Volia eixir del vehicle i després entrar-hi de nou. Com quan jo et tornava a casa per agrair-te que tu m’hagueres disposat un lloc en el món des d’on fer palanca i moure’m. Com si es pogués reiniciar l’existència des d’un estat anterior a la desfeta. Però amb l’adéu  d’aquesta vesprada em creix concèntrica aqueixa sensació que la vida també em tracta amb una total indiferència.

dilluns, 1 de juny de 2015

Premi "Antoni Ferrer" de poesia 2015




Aneu a perdonar-me que faça servir aquest espai per donar-me una mica d’autobombo. Però considere que la cosa s’ho mereix. El dissabte passat, 30 de maig, l’associació cultural “La Garrofera” em va atorgar el premi “Antoni Ferrer” de poesia 2015 per l’obra “El cor mineral de la margarida”. No us podeu fer una idea de l’emoció que acaba amerant-te el cos en rebre un reconeixement així al teu poble i a més, a través d’una entitat en la que has treballat molts anys i de la que ara no en formes part per motius que no venen al cas, però que portes sempre al cor. Un moment que es va arrodonir en rebre el guardó de mans del propi Antoni Ferrer qui fins i tot va lloar públicament el meu treball, que coneix molt bé. 

Un moment compartit amb l'escriptor i amic Juli Capilla, que també va ser guardonat amb el premi "Enric Valor" de narrativa per la seua obra "La iaia", un sentit homenatge a la seua àvia que, després d'escoltar la valoració del jurat, ja fa ganes de llegir.


El jurat, presidit pel professor i poeta F. Xavier Ferrero, la professora i filòloga Edel Calabuig i el periodista i escriptor José Miguel Vilar-Bou, va fer constar que, entre les virtuts del poemari, destacaven (i cite literalment) “la capacitat del poeta de connectar amb el lector, convidant-lo a participar dels seus sentiments, de les seues reflexions, dels seus diàlegs amb la persona estimada; la vivesa i sinceritat amb que ens obri l’univers íntim i secret de la parella; tot el conjunt de versos resulta una obra reblida d’harmonia, de poesia essencial i de síntesi que és un cant al goig de viure, a la recerca de la felicitat en el cos de la persona estimada; l’esforç del poeta per mostrar el món amb una clau positiva: l’estima com a palanca de fe i d’esperança; tècnicament l’obra es vesteix d’un llenguatge exquisit, amb un vocabulari escollit amb molta cura, enfilat en un ventall de recursos literaris que genera unes imatges poètiques plenes de sensibilitat i tendresa. Inclús el títol, “El cor mineral de la margarida”, és ja per ell mateix un poema.”


El meu record va ser per a l’amic Joanjo Masó, a qui vaig dedicar el premi, i que de ben segur celebra allà, en el seu Montgó particular, que aquest país nostre pot començar a somiar. Gràcies a ell per ensenyar-nos a resistir i a esperar.