dimecres, 21 de juny de 2017

viure sense


És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes rancunioses de silenci. I amb les menges abandonades en la pica. I amb els llençols rebregats d’adéus. I amb el ponent assetjant-nos l’habitatge. I amb l’espai de la taula colonitzat de factures. I amb la pluja claudicant-nos la vesprada. I amb la fosca d’aquell pànic que ens visita amb recurrència quan no trobem mai les claus de l'eixida a les butxaques. I amb el cor surant astènic en una amniòtica d’indiferència. I amb el desert i les seues muralles de sorra limitant-nos la mirada. I amb els quadres de gairell sobre les parets de l’enyorança. I amb els telèfons en via morta i el seu aixovar de paraules intacte. I amb aquella pena que sanglota les vesprades de diumenge. És cert. També en aqueixa vida ens aprofita l’alenada. 

dimecres, 7 de juny de 2017

ciutat fantasma

“CIUTAT FANTASMA”



La novel·la arranca amb un assassinat que l’agent Salvador Garcia, mosso d’esquadra destinat a la unitat d’informació de Barcelona, tem que puga esguitar-lo. I amb la inquietant possessió d’un objecte que farà de la lectura un compte enrere sobre la història. Qui és X.B., aquell amic desaparegut en el temps? Per què enquimera Salvador?
David Marin (Barcelona, 1974) ens descobrirà una Barcelona convertida en un no-lloc, amb els espais només vius en la memòria del protagonista, obsessionat per retrobar-se amb un passat concret a força d’insistir en la recerca d’un amic de la infantesa. Perquè potser no acaba de fer una readaptació com toca en aquells carrers, plens de senyals de l’ahir que d’alguna manera malda per recuperar. I l’amic és el punt arquimedià de referència que li cal per desplaçar aquella condició de foraster de tots els indrets, que és com se sent ara.
Tot ho sabrem perquè l’agent Garcia va escrivint-ho en la seua llibreta vermella. Amb la mateixa minuciositat que un artificier repassaria conscienciós cadascun dels cables de l’artefacte explosiu que li cal tallar abans no esdevinga la desfeta. Narrada en primera persona, anem agafant coneixença sobre la trama a través de l’observació del protagonista, a la manera d’un Marlowe, introspectiu i incisiu, que no deixa cap detall de l’entorn per analitzar, com pertoca a un bon recaptador d’informació.
Una història que transcorrerà fins i tot pels budells de la ciutat, per la seua closca morta, l’ossari potser d’un cadàver que ens portarà fins la descoberta final.
En la recerca del passat acabarem descobrint que és la memòria dels altres qui va prenent apunts sobre allò que vam ser. I precisament quan més descol·locats ens veiem, més deshabitats en el present, més desitgem repassar els fulls d’aquella llibreta on se sentíem autèntics, i no allò en el que sembla que hem esdevingut.
David Marin converteix un present determinat (que ja és passat per a tots els lectors) en una ciutat fantasma on ja no som, malgrat que experimentem sensacions físiques que malden per negar-ne l’evidència.
Desitjar que torne allò que vam ser, aquell impossible, ens convertiria en esperits d’una altra vida. Ens faria ser ànimes sense lloc.  Amb el risc afegit de descobrir que la primera víctima hauríem estat nosaltres mateixos.

"Una novel·la negra fins la mateixa fosca" 

dimecres, 31 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Lorena Calatayud


La llum de les estrelles mortes és un recull de deu relats que continuen tenint aquella càrrega lírica que ja comença a ser marca de la casa, com he dit abans. I on, com també ha dit altra gent, Josep Manel Vidal mira, més que de fer histories entretingudes, fer bona literatura. Perquè més que els personatges, l’autèntic protagonista dels relats és, sovint, el llenguatge.
En aquest llibre descobrireu històries sense grans artificis, però que esdevenen igualment misterioses, emocionants i pertorbadores. Històries tan senzilles com les que poden originar una trobada casual de dues persones que no acaben de recordar-se, un viatge en autobús que posa en qüestió la normal consideració de la realitat, un home que mira de fugir d’un hospital amb un espill que té propietats extraordinàries, un escriptor que escriu un relat de terror en contra de la seua voluntat, perquè pensa que allò que escriu, acabarà ocorrent o aquella inquietant història, que tanca el llibre, on el protagonista ha descobert una anomalia en el seu pis, concretament al vàter (ja ens contarà l’autor si això té algun simbolisme ocult que se’ns escapa als lectors) i que pot ser un portal a una altra dimensió.
A cada lectura que farem descobrirem un fons, a més d’inquietant, també crític, on són presents l’humor i la ironia, com passa als relats “Indisposició bèl·lica” i “La nit de Nadal”, aquest últim molt divertit. I ens quedarà sempre aquell dubte de saber si estem dins d’un somni o la realitat és un somni o, directament, un malson del que no podem fugir.
Ja vos dic que la intensitat de cada relat no està solament en el final sorprenent i, de vegades impactant, que el tanca, sinó en cada frase. Amb aquella càrrega de profunditat que solen portar les coses que diu Josep Manel Vidal i que ens obliga, sovint, a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. La distorsió que ofereix és com l’espill d’aquell vellet del relat que us he comentat abans, i on l’autor ens obliga a mirar-nos per decidir què volem conservar de les coses que vivim, què volem ser o què som.

Espere que gaudiu de la màgia del llibre i els seus misteris.

dimecres, 24 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Raül Vidal


Josep Manel Vidal, mestre de professió i escriptor per gust i il·lusió, va nàixer fa 52 anys a l’Alcúdia de Crespins, comarca de La Costera. Hui és un bon dia per presentar el seu llibre, si sumem 31+3+17 ens donarà 51, quasi 52.
La literatura de Josep Manel Vidal i Jua podríem dir-ne que té “molta València química” (no confondre, per favor, amb la nit valenciana festiva), és a dir, la seua alquímia (art), la seua barreja per arribar a la creació de l’element en qüestió, està plena d’estima: per una llengua, per una companyia, per les persones, per un mateix... L’estima podria ser l’hidrogen, l’oxigen, que fa possible la vida, l’alquímia, vaja, literària de l’autor.
De fet, la València química es això, la capacitat de combinació d’un element químic, referent, amb d’altres elements, per formar les molècules literàries, els membres i finalment el cos del llibre que ací presentem, “La llum de les estrelles mortes”.
Cada conte, cada història, és un membre del cos, de la persona despullada, la persona procurant viure. Així, el present llibre, està ple de detalls, de molècules, perquè el seu autor és un home de detalls, de treballar el llenguatge fins al detall. No és un majorista de les paraules, ven al detall, directament a la persona. Històries, paraules, que conformen els àtoms de qualsevol existència.
Trobem l’exercici d’introspecció (com a persona química) de l’existència. La pesantor, figurada, d’anar cap a una fi, ja que no deixa de ser una eina de doble tall per riure’s d’allò que calga, de traure l’humor, taronja, perquè és ben valencià.
Les pors. La teràpia literària, escriure per salvar tants moments d’incertesa a la via i com a persona.
Les situacions absurdes, tan quotidianes a la nostra vida com les que no ho són.
El llistat d’elements químics de la taula, del llibre, n’és ben llarga.
Allò realment complicat és que el producte final siga homogeni, que faça lliga i, en aquest sentit, el llibre seria un magnífic morter del mur literari que ja està fent-se i, el seu autor, un magnífic obrer de vila, o filaner, per anar fent les tongades, la tramoia, de la seua obra literària, del llenç que es brodarà.

Compreu el llibre, llegiu-vos-el i gaudiu-lo.

Raül Vidal
L'Alcúdia, 31/03/2017

dissabte, 20 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Toni Cucarella

 
La finalitat de qualsevol presentació literària és donar a conèixer l'autor i explicar les bondats del llibre, amb l'objectiu de cabdellar el públic assistent perquè el compre i, si poguera ser, que el llisca. Així doncs, si ara fórem a la Fira del Llibre de Frankfurt, en una moderna llibreria del Greenwich Village novaiorquès, o a la novíssima Calders de Barcelona, aquest presentador faria una intervenció estàndard o acadèmica: presentació de l'autor i lloança de l'obra presentada.
            Però, tant el presentador com l'autor que presenta obra literària nova, Josep Manel Vidal, som del rogle, som de casa, i sobradament coneguts, jo crec, per la majoria de vosaltres.
            Josep Manel Vidal, nascut a l'Alcúdia de Crespins, veí de Xàtiva, autor dels poemaris excel·lents tots dos--: El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura dels teus gestos. De més a més, m'imagine que la majoria sereu habituals lectors del seu blog Filant Prim, més i tot alguns, com ara jo, addictes. Què puguem dir, doncs, que no se sàpiga? Ho sabem ben bé tot. Ho sabeu ben bé tot. No hi ha secrets entre nosaltres: el nostre amor és conegut i transparent.
            Ara he de fer un advertiment. Quan Josep Manel em va demanar de fer la presentació jo no havia llegit el llibre. Coneixia la seua vessant diguem-ne més poètica i vaig pensar que els seus relats seguirien aquesta senda coneguda. Però la meua sorpresa en llegir-lo és que el llibre no té res a veure amb la seua ben valorada prosa poètica. El llibre s'endinsa pels revolts de la literatura fantàstica, a vegades sinistra, angoixant, inquietant, sorprenent... El problema? Que no sóc un lector assidu a la literatura fantàstica. No he parat prou atenció a les seues normes específiques, no domine els seus codis singulars. He llegit literatura fantàstica, és clar, però no m'ha cridat l'atenció fins al punt de d'interessar-me pels seus mecanismes de construcció. Amb un parell d'excepcions italianes: Italo Calvino i Dino Buzzati. Em declare, doncs, un lector a peu pla, coneixedor més aïnes superficial d'aquest gènere literari.
            Per tant, aprofitant la confiança que ens tenim, vaig atrevir-me a fer una presentació al meu aire que intentarà dissimular la meua ignorància. L'objectiu final no canvia a pesar de les limitacions: aconseguir cabdellar-vos perquè compreu el llibre, i, si poguera ser, que el llegiu. Ho intentaré.

Si físicament som allò que mengem, literàriament som allò que llegim. Obvi. Això vol dir que sovint interpretem -matisem i enriquim- el text llegit amb influències --lectures, vivències-- que no estaven en la proposta de l'autor. Un text ens evoca un altre, una pel·lícula, un quadre... Ja dic que potser no pertany a la intenció de l'autor, almenys de manera conscient i deliberada. Però és la nostra llibertat com a lectors. La nostra imaginació lectora s'enfuig, vola amb ales pròpies i construeix imaginaris singulars. Servint-me d'aquest argument, m'atreviré a comentar alguns dels relats de La llum de les estrelles mortes referint altres textos, pel·lícules també, que la lectura m'ha convocat, m'ha suggerit. No es tracta de buscar-hi les influències ni de revelar-les. Perquè és possible que allò que a mi m'ha vingut al cap en el moment de la lectura no tinga res a veure amb les fons inspiradores que han originat el relat de Josep Manel.

La llum de les estrelles mortes. Relat que encapçala el recull i que li dóna títol. Parlem de distòpia. Definició de distòpia: «Utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable». Algunes distòpies, dissortadament, ha inspirat els dirigents polítics del nostre món actual, per més que s'òmpliguen la boca parlant de democràcia: Un mon feliç, 1984, Fahrenheit 451, per exemple. Al punt que hom naix, comença de morir sentenciava, temps era temps, el poeta Pere March, oncle d'Ausiàs. En algunes distòpies (La Fuga de Logan (film, 1976), la Llum de les estrelles mortes), al punt que hom naix és sentenciat amb una data d'irrevocable defunció. Hi ha qui, en comptes d'intentar fugir, reclama una segona oportunitat. L'amor, pensa ell, potser il·lusòriament, pot revocar la incommovible decisió de l'autoritat inclement.

Pors. Deia Lovecraft que per a provocar la por del lector no cal descriure amb detall els monstres més paorosos. És més efectiu crear una atmosfera, anunciar la presència de l'ésser sobrenatural i deixar que la ment del lector li done forma mitjançant les seues pròpies pors.
«En el quinto tampoco estaban, según pudo (o creyó) comprobarlo después de ir del frente al contrafrente, pieza por pieza. Al menos no estaban los chicos, porque los otros personajes, tan incómodos, los fantasmas, eran legión. A esa hora siempre estaban. Sólo había que ir a verlos. A cierta distancia, eso sí.» Los fantasmas, Cesar Aira.
I el mort que pujava les escales cap a l'habitació de Marieta.

La nit de nadal. No és l'àngel que plany la seua impotència sobre el cel de Berlín. De la taxonomia dels àngels segons Francesc d'Eiximenis.
«Los terços oficis especials dels àngels són en la terra, car dit és que alcuns han per propi ofici de guardar nostres persones...»
            I és més aviat Calders, l'àcida bonhomia de Calders.

Indisposició bèl·lica. Disculpeu-me l'autocita. L'any 1985, dos anys que feia que vivia a Barcelona, vaig enviar a un seguit d'editorials un original amb un recull de relats brevíssims. El micro-relat ja s'havia inventat, però no tenia la consideració literària que ara ha assolit gràcies a la publicació internètica. No cal dir que totes les editorials rebutjaren, polidament, seriadament, aquell recull. Uns pocs d'aquells relats vaig arribar a publicar-los, d'altres els vaig destruir. D'alguns, paraula amunt, paraula avall, encara me'n recorde.
«Allò era la guerra i nosaltres hi érem com a casa. De sobte un obús va caure sobre un dels nostres i jo tot prest em vaig afanyar a demanar: «Feu-me la part dels budells, que tinc les clavellines músties!».
Pobre quiosquer Milovan, «insòlitament encimbellat a tota velocitat i en dispersió fragmentada...»

El passat imperfecte. En aquest relat el protagonista és un home que intenta recordar algú que de sobte l'ha saludat amb gran familiaritat. Però ell, per més que ho intenta, no pot recordar qui és. I l'angoixa s'apodera d'ell intentant esbrinar-ho. Aprofite per recomanar-vos una pel·lícula d'Atom Egoyan, Remember. La malaltia de la desmemoria progressiva que fa que oblidem d'on provenim, quina és la nostra història particular, els nostres orígens. Però hi ha algú que ho coneix, i aprofita la malaltia que devasta els records per planificar i dur a terme una recargolada venjança. Grandiosos actors, Christopher Plummer i Martin Landau, i Bruno Ganz.

Hi ha dies que veig el cel. No, no és l'argument de Lolita, per més que la relació siga la de xica jove-home madur. Un dia la relació s'acaba, les edats de l'amor tornen a anivellar-se, hi ha una nova relació, hi ha una insuportable soledat. Intente recordar si Philip Roth ha pogut escriure alguna novel·la amb un argument similar. Li escau. Podria alçar-me de la cadira i reviscolar la memòria repassat alguns dels seus llibres. Però és tard. Em fa peresa: he de fer un llarg trajecte escales amunt, escales avall de la casa per comprovar-ho. No hi veuré el cel que s'albira en travessar el patí. Tant se val si Philip Roth...

El mirall. Dorian Grey es veia jove a l'espill mentre el seu quadre envellia. Aquell era un mirall ordinari. El quadre era que el tenia el poder. Aquest altre mirall, en canvi, és qui té el poder: capta un instant de felicitat i el reté com un lloc perdurable. El temps passa, el mirall guarda un instant d'amor, felicitat i joventut. I llavors la mort et ve a recollir amb el somriure plaent de la persona estimada. O això sembla.

El viatge. Speed és un pel·lícula en què un terrorista ha posat una bomba en un autobús, i si para explota. L'speed és una amfetamina, i l'amfeta és una droga que produeix excitació, eufòria. Potser el conductor de l'autobús d'aquest relat ha pres speed i per això condueix com un boig. En aquest malson de velocitat i trompades, Caront no mena una barca cap a l'hades, sinó un frenètic autobús cap al no-res, un lloc fosc on no hi ha viatgers que hi pugen, només que hi baixen. Trajecte als llimbs («un lloc apartat a l'altre món»). I doncs és preferible seguir el viatge que no aturar-se en aquell costat de l'infern obscur on potser les ànimes dels morts ens hi esperen emboscades.

La clivella. El relat comença així: «He descobert una petita clivella de llum diàfana i encegadora. És al vàter». Hi ha portes estel·lars que ens permeten viatjar a través de l'univers governat pels goa'ulds, hi ha armaris darrere dels quals abandonem el món ordinari per endinsar-nos en el fantàstic país de Nàrnia, hi ha clivelles de llum que t'atrauen la curiositat fins que goses penetrar-hi, i en travessar a l’altra banda et trobes perdut en un mon que diries que és en el que vivies, que s'hi assembla, però no ho és, de fet les claus que portaves a la butxaca no obrin la porta de la que creus que és ta casa...

Acabe, i ho faig referint un autor al qual he citat al principi de la presentació: Dino Buzzati. Aquest text que rematarà la meua intervenció pertany al pròleg que Claudio Toscani va fer a la seua novel·la Bàrbano delle montagne. L'esmente perquè la definició val per a la literatura de Buzzati i també per a aquesta incursió en la literatura fantàstica de Josep Manel Vidal.
«Allò fantàstic en Buzzati no és sinó un filtre suau sobre la lent que separa la realitat de la seua representació narrativa. Ens mostra el misteri com una història real i la història real com un misteri.»


Toni Cucarella
10/03/2017 Llibreria La Costera

dimarts, 28 de febrer de 2017

ets claror, encara



El vici de viure va imposant-se sobre la voluntat del record. Sobre aquella força amb la que volem vestir-nos els gestos de cada dia perquè quede sempre una certa constància de que tu tingueres presència entre el nostre patrimoni. Però el temps sembla haver reprès de nou la seua cursa precipitada, i ja ha perdut la lenta arrancada dels trens a l’eixida, per anar engolint-se el seu precís espai de trajectòria. Nosaltres tornem a ser els pals de la llum que marquen els paral·lels del seu camí, les traces borroses, inconcretes, del paisatge que ell visiona en la seua fugida. I només, de quan en quan, per un motiu que no podem encertar a endevinar, alenteix la seua marxa perquè ens concretem en un detall, un apunt que poder connectar a la memòria i certificar que sí. Que tu hi eres entre nosaltres. Què hi ha un pòsit, una reminiscència de llum incandescent que treu la seua brillantor per sota de la porta de l’oblit. Un senyal que venç el seu forrellat d’hermetismes i  rutines imposades. Una claror que encara entela els ulls i crema als llagrimalls. 

dimecres, 1 de febrer de 2017

la llum de les estrelles mortes




“Som com la llum de les estrelles mortes, un miratge que només sosté la distància”.

Què podria moure’ns a canviar el nostre destí més fatídic? Pot la vida copiar-se al dictat d’una ficció? Com viuríem si descobrírem que el somni és la realitat de la qual despertem? La llum de les estrelles mortes és un conjunt d’històries on l’autor distorsiona, de vegades de manera subtil, allò que anomenem quotidià i previsible: una societat que camina organitzada envers la mort, un autobús que no va enlloc, una fissura que fa desaparèixer els objectes, la por d’un escriptor que invoca ficcions amb la literatura... Potser no donen raó d’allò inexplicable, però sí exigeixen una pregunta que ens obliga a redirigir la mirada sobre qüestions que pensàvem definitivament contestades.

Obra guardonada amb el Premi Soler i Estruch 2016 de Castelló de la Ribera.

Podeu trobar-lo a les llibreries a partir de hui, 1 de febrer, i a la pàgina d'Edicions del Bullent.

viure sense

És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes ...