dissabte, 20 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Toni Cucarella

 
La finalitat de qualsevol presentació literària és donar a conèixer l'autor i explicar les bondats del llibre, amb l'objectiu de cabdellar el públic assistent perquè el compre i, si poguera ser, que el llisca. Així doncs, si ara fórem a la Fira del Llibre de Frankfurt, en una moderna llibreria del Greenwich Village novaiorquès, o a la novíssima Calders de Barcelona, aquest presentador faria una intervenció estàndard o acadèmica: presentació de l'autor i lloança de l'obra presentada.
            Però, tant el presentador com l'autor que presenta obra literària nova, Josep Manel Vidal, som del rogle, som de casa, i sobradament coneguts, jo crec, per la majoria de vosaltres.
            Josep Manel Vidal, nascut a l'Alcúdia de Crespins, veí de Xàtiva, autor dels poemaris excel·lents tots dos--: El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura dels teus gestos. De més a més, m'imagine que la majoria sereu habituals lectors del seu blog Filant Prim, més i tot alguns, com ara jo, addictes. Què puguem dir, doncs, que no se sàpiga? Ho sabem ben bé tot. Ho sabeu ben bé tot. No hi ha secrets entre nosaltres: el nostre amor és conegut i transparent.
            Ara he de fer un advertiment. Quan Josep Manel em va demanar de fer la presentació jo no havia llegit el llibre. Coneixia la seua vessant diguem-ne més poètica i vaig pensar que els seus relats seguirien aquesta senda coneguda. Però la meua sorpresa en llegir-lo és que el llibre no té res a veure amb la seua ben valorada prosa poètica. El llibre s'endinsa pels revolts de la literatura fantàstica, a vegades sinistra, angoixant, inquietant, sorprenent... El problema? Que no sóc un lector assidu a la literatura fantàstica. No he parat prou atenció a les seues normes específiques, no domine els seus codis singulars. He llegit literatura fantàstica, és clar, però no m'ha cridat l'atenció fins al punt de d'interessar-me pels seus mecanismes de construcció. Amb un parell d'excepcions italianes: Italo Calvino i Dino Buzzati. Em declare, doncs, un lector a peu pla, coneixedor més aïnes superficial d'aquest gènere literari.
            Per tant, aprofitant la confiança que ens tenim, vaig atrevir-me a fer una presentació al meu aire que intentarà dissimular la meua ignorància. L'objectiu final no canvia a pesar de les limitacions: aconseguir cabdellar-vos perquè compreu el llibre, i, si poguera ser, que el llegiu. Ho intentaré.

Si físicament som allò que mengem, literàriament som allò que llegim. Obvi. Això vol dir que sovint interpretem -matisem i enriquim- el text llegit amb influències --lectures, vivències-- que no estaven en la proposta de l'autor. Un text ens evoca un altre, una pel·lícula, un quadre... Ja dic que potser no pertany a la intenció de l'autor, almenys de manera conscient i deliberada. Però és la nostra llibertat com a lectors. La nostra imaginació lectora s'enfuig, vola amb ales pròpies i construeix imaginaris singulars. Servint-me d'aquest argument, m'atreviré a comentar alguns dels relats de La llum de les estrelles mortes referint altres textos, pel·lícules també, que la lectura m'ha convocat, m'ha suggerit. No es tracta de buscar-hi les influències ni de revelar-les. Perquè és possible que allò que a mi m'ha vingut al cap en el moment de la lectura no tinga res a veure amb les fons inspiradores que han originat el relat de Josep Manel.

La llum de les estrelles mortes. Relat que encapçala el recull i que li dóna títol. Parlem de distòpia. Definició de distòpia: «Utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable». Algunes distòpies, dissortadament, ha inspirat els dirigents polítics del nostre món actual, per més que s'òmpliguen la boca parlant de democràcia: Un mon feliç, 1984, Fahrenheit 451, per exemple. Al punt que hom naix, comença de morir sentenciava, temps era temps, el poeta Pere March, oncle d'Ausiàs. En algunes distòpies (La Fuga de Logan (film, 1976), la Llum de les estrelles mortes), al punt que hom naix és sentenciat amb una data d'irrevocable defunció. Hi ha qui, en comptes d'intentar fugir, reclama una segona oportunitat. L'amor, pensa ell, potser il·lusòriament, pot revocar la incommovible decisió de l'autoritat inclement.

Pors. Deia Lovecraft que per a provocar la por del lector no cal descriure amb detall els monstres més paorosos. És més efectiu crear una atmosfera, anunciar la presència de l'ésser sobrenatural i deixar que la ment del lector li done forma mitjançant les seues pròpies pors.
«En el quinto tampoco estaban, según pudo (o creyó) comprobarlo después de ir del frente al contrafrente, pieza por pieza. Al menos no estaban los chicos, porque los otros personajes, tan incómodos, los fantasmas, eran legión. A esa hora siempre estaban. Sólo había que ir a verlos. A cierta distancia, eso sí.» Los fantasmas, Cesar Aira.
I el mort que pujava les escales cap a l'habitació de Marieta.

La nit de nadal. No és l'àngel que plany la seua impotència sobre el cel de Berlín. De la taxonomia dels àngels segons Francesc d'Eiximenis.
«Los terços oficis especials dels àngels són en la terra, car dit és que alcuns han per propi ofici de guardar nostres persones...»
            I és més aviat Calders, l'àcida bonhomia de Calders.

Indisposició bèl·lica. Disculpeu-me l'autocita. L'any 1985, dos anys que feia que vivia a Barcelona, vaig enviar a un seguit d'editorials un original amb un recull de relats brevíssims. El micro-relat ja s'havia inventat, però no tenia la consideració literària que ara ha assolit gràcies a la publicació internètica. No cal dir que totes les editorials rebutjaren, polidament, seriadament, aquell recull. Uns pocs d'aquells relats vaig arribar a publicar-los, d'altres els vaig destruir. D'alguns, paraula amunt, paraula avall, encara me'n recorde.
«Allò era la guerra i nosaltres hi érem com a casa. De sobte un obús va caure sobre un dels nostres i jo tot prest em vaig afanyar a demanar: «Feu-me la part dels budells, que tinc les clavellines músties!».
Pobre quiosquer Milovan, «insòlitament encimbellat a tota velocitat i en dispersió fragmentada...»

El passat imperfecte. En aquest relat el protagonista és un home que intenta recordar algú que de sobte l'ha saludat amb gran familiaritat. Però ell, per més que ho intenta, no pot recordar qui és. I l'angoixa s'apodera d'ell intentant esbrinar-ho. Aprofite per recomanar-vos una pel·lícula d'Atom Egoyan, Remember. La malaltia de la desmemoria progressiva que fa que oblidem d'on provenim, quina és la nostra història particular, els nostres orígens. Però hi ha algú que ho coneix, i aprofita la malaltia que devasta els records per planificar i dur a terme una recargolada venjança. Grandiosos actors, Christopher Plummer i Martin Landau, i Bruno Ganz.

Hi ha dies que veig el cel. No, no és l'argument de Lolita, per més que la relació siga la de xica jove-home madur. Un dia la relació s'acaba, les edats de l'amor tornen a anivellar-se, hi ha una nova relació, hi ha una insuportable soledat. Intente recordar si Philip Roth ha pogut escriure alguna novel·la amb un argument similar. Li escau. Podria alçar-me de la cadira i reviscolar la memòria repassat alguns dels seus llibres. Però és tard. Em fa peresa: he de fer un llarg trajecte escales amunt, escales avall de la casa per comprovar-ho. No hi veuré el cel que s'albira en travessar el patí. Tant se val si Philip Roth...

El mirall. Dorian Grey es veia jove a l'espill mentre el seu quadre envellia. Aquell era un mirall ordinari. El quadre era que el tenia el poder. Aquest altre mirall, en canvi, és qui té el poder: capta un instant de felicitat i el reté com un lloc perdurable. El temps passa, el mirall guarda un instant d'amor, felicitat i joventut. I llavors la mort et ve a recollir amb el somriure plaent de la persona estimada. O això sembla.

El viatge. Speed és un pel·lícula en què un terrorista ha posat una bomba en un autobús, i si para explota. L'speed és una amfetamina, i l'amfeta és una droga que produeix excitació, eufòria. Potser el conductor de l'autobús d'aquest relat ha pres speed i per això condueix com un boig. En aquest malson de velocitat i trompades, Caront no mena una barca cap a l'hades, sinó un frenètic autobús cap al no-res, un lloc fosc on no hi ha viatgers que hi pugen, només que hi baixen. Trajecte als llimbs («un lloc apartat a l'altre món»). I doncs és preferible seguir el viatge que no aturar-se en aquell costat de l'infern obscur on potser les ànimes dels morts ens hi esperen emboscades.

La clivella. El relat comença així: «He descobert una petita clivella de llum diàfana i encegadora. És al vàter». Hi ha portes estel·lars que ens permeten viatjar a través de l'univers governat pels goa'ulds, hi ha armaris darrere dels quals abandonem el món ordinari per endinsar-nos en el fantàstic país de Nàrnia, hi ha clivelles de llum que t'atrauen la curiositat fins que goses penetrar-hi, i en travessar a l’altra banda et trobes perdut en un mon que diries que és en el que vivies, que s'hi assembla, però no ho és, de fet les claus que portaves a la butxaca no obrin la porta de la que creus que és ta casa...

Acabe, i ho faig referint un autor al qual he citat al principi de la presentació: Dino Buzzati. Aquest text que rematarà la meua intervenció pertany al pròleg que Claudio Toscani va fer a la seua novel·la Bàrbano delle montagne. L'esmente perquè la definició val per a la literatura de Buzzati i també per a aquesta incursió en la literatura fantàstica de Josep Manel Vidal.
«Allò fantàstic en Buzzati no és sinó un filtre suau sobre la lent que separa la realitat de la seua representació narrativa. Ens mostra el misteri com una història real i la història real com un misteri.»


Toni Cucarella
10/03/2017 Llibreria La Costera

viure sense

És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes ...