dimarts, 22 d’agost de 2017

inversió d'afectes


A l’habitació freda del després, aquella sala d’espera prèvia a les hores que vindran acabat el conflicte, van acudint els pensaments en aquella serena progressió que tenies perduda. Unes explicacions que plouen sobre l’ànim apaivagat, amb aquell to amable, com de mestre amatent, mare pacient o amic que ha calculat en silenci la suma de tots els teus instants de fel i que pren d’aquells resultats un estudi de mercat que no et permeta caure en fallida. Reconeixes que al final també és així, volem fer caixa amb les emocions. En el greuge sempre tendim a treure el moneder dels afectes i revisem qui ha fet la despesa més gran i en quin moment. Com si hagués sigut només una relació facturada de records. Tothom oblida, però, les propines. Aquell afegit de generositat que deixàvem sobre la taula, augmentant discretament i mínima el valor d’aquell moment viscut. Insistim sobre l’esforç individual. I la comptabilitat que no imaginàvem tenir tan detalladament registrada per compte de cadascú, sembla demostrar com ha estat de deficitari aquell negoci. Fem un repàs exhaustiu i dolorós sobre els apunts per veure qui va dipositar més entrades i qui va provocar més sortides. Potser perquè no teníem una cooperativa de desitjos, sinó una societat d’anònims que s’aplegaven de confluències interessades. Costa, de sobte, trobar aquell “nosaltres” que vam llegir en les tres primeres clàusules d’aquell contracte d’estima que pensàvem que teníem i que vam signar amb la boja projecció de  l’èxit a curt termini. Tornem a considerar aquella feridora ocurrència d’indemnitzacions  que deia: “torna’m el que t’he volgut perquè no n’he quedat satisfet”. 

diumenge, 20 d’agost de 2017

l'horror


Poc t’imaginaves que viuries l’angoixa d’aquelles hores d’una manera tan directa. I com que tens actius tots els extrems de l’empatia no pots moure’t de davant del televisor. Necessites enganxar-te a la immediatesa a través de les xarxes. Necessites beure’t cada glopada d’informació que et dona el telenotícies. Ets testimoni quasi a l’instant dels crits, les corredisses. Les imatges espantoses. La inquietud dels sorolls desconeguts, de les notícies que van succeint-se sense informar veritablement de les coses. Tot aquell escampall d’horror que ha trencat la correcta successió dels esdeveniments d’un estiu com qualsevol altre.

Un taxista, que diu haver-ho vist tot, dóna pèls i senyals dels fets. Està visiblement nerviós. No surt la seua imatge. Només la seua veu. I quan acaba diu “ha sido impresionante, ha sido impresionante”. Si no hagueres escoltat el relat, si no fos pel trasbals tan evident que té, pensaries que està expressant una mena d’admiració esportiva per allò que ha ocorregut. En el fons sabem que no és això. Voldries veure’l, perquè la declaració és només telefònica. Voldries veure com ho conta mentre es posa les mans al cap i mira a la càmera amb el rostre desdibuixat pel terror. I així sabries que no conta una proesa sinó una bestiesa. Que te la mirada segrestada per l’horror.

Aviat comencen a circular els vídeos que ha pres la gent propera a la tragèdia. No digues tragèdia. Ha estat un atemptat terrorista. Un assassinat fred i calculat. Les lleis de la casualitat s’hi barregen igual. Però aquí hi havia la voluntat d’algú de posar fi a la vida dels altres per acovardir-los. Vol capgirar-ho tot al seu favor. Imposar la seua idea de l’existència. La seua idea malaltissa. El whatssap no para de fer-te avisos de missatges. T’arriben vídeos que esborres de seguida, sense veure’ls. Quina necessitat pots trobar amb el resultat d’aquella barbaritat?

Pero l’horror va empeltant-se per tot arreu. Es fa víric, tòxic. Les xarxes comencen a avivar-se d’imatges i vídeos espantosos. Com si la urgència dels presents fos donar compte del dolor i no ajudar els ferits, acompanyar-los, omplir amb aquella proximitat que tenen, aquell buit que de sobte s’ha tornat el seu passeig innocent. On és el respecte per la víctima, per la seua gent? Desenes de persones que observen els esdeveniments amb el mòbil en alt. Capturant aquella realitat desgraciada. Penses: qui voldrà tindre un record tan pormenoritzat d’aquella insuportable desfeta? Qui voldrà resseguir, dies més tard, tota aquella documentació?


I l’endemà, les portades dels diaris perbocaran de nou fotografies d’aquell desastre. Ens esguitaran  amb la sang una altra vegada la mirada. Competiran per l’escabrositat més directa. Voldran fer caixa amb aquell infern. Beneficiar-se de la cruesa. Interès informatiu, diran. Doncs no. No tens cap interès en recrear-te en aquella pornografia de sang. Només vols saber la veritat. Per què i fins quan.  

dissabte, 12 d’agost de 2017